REGALO BLOGUERO

Este blog cumplirá un añito el 25 de abril pero hoy ha recibido ya un regalo. Hace poco escribí una entrada sobre un magnífico artículo sobre poesía que había publicado en El País el que fuera mi profesor de filosofía en COU, Vicent Alonso, esta mañana he recibido este comentario gracias a la magia virtual.

Anónimo dijo...

Bon dia, Maria José. He descobert els teus blocs gràcies a la pàgina que Lletra (de la UOC) em dedica. Només volia comentar dues coses. La primera, que jo també guarde records esplèndids d'aquells anys. La segona, que fa goig veure totes les il·lusions (educatives, literàries, vitals...) que es desprenen dels teus blocs. Et tinc enveja, molta enveja. Després d'anys sense cap contacte, m'ompli de satisfacció retrobar tantes emocions i esperances comunes. Vicent Alonso

15 de abril de 2011 09:45

Hay profes que quizá elegimos esta profesión gracias a lo que aprendimos y vivimos con los profesores que nos dieron clase entonces, en aquellos institutos tan diferentes de los actuales y a su vez tan semejantes. Moltes gràcies Vicent pel teu comentari ha estat un plaer retrobar-te.
Recuerdo que por aquella época Vicent publicó Albes d`enlloc  que conservo y me gustaría compartir en este blog.

.
ENCARA TINC LA SALABROR ALS LLAVIS...
 
 
  Encara tinc la salabror als llavis
  d’un gust de mar ran de l’onada.
    Guarde zelós l’allau de mots
que mai l’oblit no ha pogut vèncer.
    La lluna s’aturà als teus ulls
      i encara hi és, enamorada.
       Tinc els records captius
         al visc de la memòria,
           i en cada jonc marí
  l’ocell enceta un cant de joia!
 
 

COM L’OMBRA CLIVELLADA D’UNA ACÀCIA...
 
 
Com l’ombra clivellada d’una acàcia,
       així el secret del nostre amor
  ran d’una mar d’herois i de certesa.
                 I tanmateix, fidel
    als límits mudadissos del fullam
  i a les arrels vigoroses de l’estima.
            Haurem de fer camí
per senderols ignots i albes d’enlloc!
 

VIDEO JUEGOS Y POESÍA. GALERÍA INTERIOR

MI AMIGO EMILIO CREE QUE LA POESÍA PUEDE HALLARSE EN CUALQUIER LUGAR Y YO LE DOY LA RAZÓN. ASÍ LO DEMUESTRA EN ESTE CREACIÓN SUYA.

CONFERENCIA. IGNASI DE JUAN CREIX.

Esta semana tuve la suerte de asistir a una especial conferencia sobre educación que ofreció Ignaci de Juan Creix, Director General de Educación sin Fronteras, en el Centro cultural Bancaixa, gracias a la Asociación de Amigos del País y al I.E.S MALILLA.
El I.E.S. MALILLA, instituto de mi barrio, lleva a cabo desde hace seis años el programa ENGANXA´T, con el que pretende abrir el instituto al barrio y viceversa, colaborando con algunas ONG del barrio como Talella, otras como Save the Children, Educación sin Fronteras o colectivos como Lambda.
La conferecia de Ignaci ha sido una de las mejores conferencias sobre educación a las que he asistido, por la sencilla razón de que en ella nos encontrábamos profesores, alumnos y padres, participando activamente. Por la mañana habían estado haciendo algunos talleres en el instituto con el conferenciante que demostró una gran empatía con los alumnos.
La conferencia comenzó haciendo un repaso de las personas que para él habían revolucionado la pedagogía educativa, entre otros Paulo Freyre y su digna batalla por alfabetizar a las mujeres sudamericanas y de este modo concederles la libertad y el dominio sobre sí mismas.

Continuó con Ken Robinson y su interesantísima teoría sobre la creatividad en la educación. Es muy curioso pero esta teoría creo que cualquiera la ha podido verificar alguna vez en clase.

Para acabar creyendo en la esperanza y en la educación nos presentó este incríble vídeo de Pau García Milà que vale la pena escuchar con detenimiento. Todo un lujo de conferencia.

GALERIAINTERIOR. !EN MARCHA!

EL BLOGwww.galeriainterior.blogspot.com. del grupo literario CÍRCULO DE TINTA, va iniciando su andadura...en las últimas entradas podemos encontrar fotos, belleza, relatos, vídeos y alguna canción de regalo.

CUATRO CUARTETOS . T.S.ELIOT

Hoy he leído en El País este artículo del que fuera profesor mío de filosofía en COU, Vicent Alonso. Me ha gustado recordar aquellas clases que eran mucho más que clases de filosofía, o quizá era la filosofía vital la que inundaba aquellas clases y a sus alumnos. Me alegra comprobar que algunos años después seguimos estando de acuerdo.

Nova versió dels " Quatre Quartets". Vicent Alonso

 

No crec que el lector de poesia
tinga l’obligació d’aspirar
a una comprensió total
de l’obra que té a les mans. No
em referisc, és clar, al lector especialista,
que sí que pot imposar-se
propòsits tan forassenyats, o encara
més, sinó dels qui hi acudeixen
simplement per necessitats culturals
i, per què no, per pur plaer.
Els especialistes, tanmateix, farien
bé de recordar amb insistència
que l’aspiració d’explicar un
poema —noble sens dubte— pot
esdevenir un veritable parany, on
poden caure fàcilment no solament
els bojos sinó els qui, enganyats
pel mateix llenguatge, estan
convençuts que donar compte
d’un poema és una faena semblant
a resoldre una operació aritmètica.
Sembla mentida, però encara
hi ha gent pel món ocupada
a fer-nos creure que l’art hauria
de sotmetre’s a aquella mena de
metodologies que garanteixen
l’èxit absolut, gent per a qui, com
he llegit fa poc en un llibre
de Nicholas Carr, sembla
que els faça vergonya
haver nascut en lloc d’haver
estat fabricats, és a
dir, que limiten la seua capacitat
de comprensió present
i futura a les habilitats
de la màquina amb
què equiparen el seu cervell.
Doncs no: la poesia és
humana, massa humana,
i exigeix precisament la
renúncia prèvia a la
comprensió de la totalitat
i a les explicacions unívoques
i definitives. No hi ha
poema, amb independència
de la forma, en què no
es produïsca un diàleg del
poeta amb ell mateix.
Apropar-hi l’orella, i els
ulls, per a seguir aquesta
conversa íntima i creure’s
en la capacitat d’accedir a
tots els sobreentesos, a totes
les referències implícites,
és d’un atreviment
que garanteix el fracàs.
Àlex Susanna, que ja l’any
1984 va traduir els Four Quartets,
de T. S. Eliot, i que ens n’acaba de
presentar una nova versió (Quatre
Quartets, Viena edicions,
2011), aconsella el lector d’aquest
referent de la poesia del segle XX
que deixe de banda les dificultats
de comprensió, “que s’impregni
del text i deixi que ressoni dins
seu”. S’esdevé que el que tantes
vegades s’ha dit de les semblances
entre la poesia i la música és
una veritat com un temple. Breu:
deixem que els seus acords ressonen
dins nostre i gaudim-ne;
deixem que la melodia faça el seu
camí, que més aviat travessa els
territoris en què l’emoció i l’intel·-
lecte s’agafen les mans fins a semblar
la mateixa eina o, millor encara,
instruments que faciliten gairebé
a l’uníson, no l’explicació del
poema, sinó una certa comunió
amb el seu univers semàntic. Imagine
el lector de l’obra d’Eliot, arribat
a l’inici del final (“El que diem
començament és tot sovint el final
/ i arribar al final és arribar a
un començament. / El final és el
lloc des d’on comencem”) i convençut
d’aquesta música de la
poesia que la fa ressonar com una
immensa simfonia. De segur que
sentirà que ha recorregut el camí
correcte, potser a punt de reiniciar
la lectura acompanyat de les
indicacions d’altres lectors, especialistes
o no, com ara les que Jaime
Gil de Biedma féu en el pròleg
a la primera edició i que també
s’inclou en aquesta revisió obstinada
de Susanna. Tant de bo, perquè
l’afirmació de Biedma segons
la qual “en el despliegue de motivos
y de temas, la entera teoría de
meditaciones discursivas, pasajes
líricos y episodios narrativos en
que consiste Four Quartets podría
compararse a una espiral que pasa
y repasa siempre por las mismas
latitudes pero a longitud distinta”.
El lector dins de l’espiral és
possiblement la imatge que millor
descriu l’actitud de qui aspira
a traure el màxim profit de la poesia
que llig. I no debades aquests
Quatre Quartets són una meditació
sobre el temps que no té
parangó, és a dir, que no mereix
que cap lector de poesia s’estalvie
l’esforç, el goig de fer-se’n partícip.
Fa no gaire, en una programa
televisiu, vaig sentir Gloria Portillo
afirmar que se sentia ben satisfeta
quan els espectadors dels
seus muntatges se n’anaven avariats
dels teatres. No hi ha cap manera
millor de descriure la
satisfacció dels lectors de poesia,
el plaer de saber que no tot hi ha
quedat resolt. Exactament el que
també diu Gil de Biedma en el
pròleg: que en un poema tot és
tan rigorós com imprevist, és a
dir, res a veure amb un mecanisme
de rellotgeria.

GALERÍA INTERIOR. BLOG DE CÍRCULO DE TINTA

!Ya tenemos blog!.
El grupo Literario Círculo de Tinta se reencontró anoche por cuarta vez, en su nueva andanza. Fue una noche intensa, cena, risas, más risas, poemas, cadáver exquisito y blog (gracias a Emilio, sus aparatitos tecnológicos y su eficacia en todas estas lides). Ah! se me olvidaba y también grito de guerra. !Viva la testuz del mamut!
www.galeriainterior.blogspot.com

CÍRCULO DE TINTA. CUARTO REENCUENTRO.

PREPARANDO EL CUARTO REENCUENTRO DE CÍRCULO DE TINTA

Un poema de García Montero para abrir boca.

AQUELLA CANCIÓN BUSCABA LA DISTANCIA MÁS CORTA ENTRE DOS CORAZONES.

Detrás del agua

está la sombra inmóvil de la tierra. 

Y en medio van los peces

con sus ojos abiertos como lunas

de una noche pasmada y sumergida.

Detrás del viento

palpitan las estrellas insistentes.

En medio los aviones

y la luz suspendida de los áticos

que viaja por los mapas y los cuerpos. 

Detrás de las esquinas

una ciudad oculta domicilios.

En medio están las sábanas.

Los espejos románticos desnudan 

a los recién llegados en la puerta.

Detrás de mi presente,

el eco que levanta tu pasado.

En medio va el amor,

como el ángel maldito,

como el diablo puro de mi tiempo. 

 (Hasta aquí, los poemas de los maestros... esta noche los nuestros)