CUATRO CUARTETOS . T.S.ELIOT

Hoy he leído en El País este artículo del que fuera profesor mío de filosofía en COU, Vicent Alonso. Me ha gustado recordar aquellas clases que eran mucho más que clases de filosofía, o quizá era la filosofía vital la que inundaba aquellas clases y a sus alumnos. Me alegra comprobar que algunos años después seguimos estando de acuerdo.

Nova versió dels " Quatre Quartets". Vicent Alonso

 

No crec que el lector de poesia
tinga l’obligació d’aspirar
a una comprensió total
de l’obra que té a les mans. No
em referisc, és clar, al lector especialista,
que sí que pot imposar-se
propòsits tan forassenyats, o encara
més, sinó dels qui hi acudeixen
simplement per necessitats culturals
i, per què no, per pur plaer.
Els especialistes, tanmateix, farien
bé de recordar amb insistència
que l’aspiració d’explicar un
poema —noble sens dubte— pot
esdevenir un veritable parany, on
poden caure fàcilment no solament
els bojos sinó els qui, enganyats
pel mateix llenguatge, estan
convençuts que donar compte
d’un poema és una faena semblant
a resoldre una operació aritmètica.
Sembla mentida, però encara
hi ha gent pel món ocupada
a fer-nos creure que l’art hauria
de sotmetre’s a aquella mena de
metodologies que garanteixen
l’èxit absolut, gent per a qui, com
he llegit fa poc en un llibre
de Nicholas Carr, sembla
que els faça vergonya
haver nascut en lloc d’haver
estat fabricats, és a
dir, que limiten la seua capacitat
de comprensió present
i futura a les habilitats
de la màquina amb
què equiparen el seu cervell.
Doncs no: la poesia és
humana, massa humana,
i exigeix precisament la
renúncia prèvia a la
comprensió de la totalitat
i a les explicacions unívoques
i definitives. No hi ha
poema, amb independència
de la forma, en què no
es produïsca un diàleg del
poeta amb ell mateix.
Apropar-hi l’orella, i els
ulls, per a seguir aquesta
conversa íntima i creure’s
en la capacitat d’accedir a
tots els sobreentesos, a totes
les referències implícites,
és d’un atreviment
que garanteix el fracàs.
Àlex Susanna, que ja l’any
1984 va traduir els Four Quartets,
de T. S. Eliot, i que ens n’acaba de
presentar una nova versió (Quatre
Quartets, Viena edicions,
2011), aconsella el lector d’aquest
referent de la poesia del segle XX
que deixe de banda les dificultats
de comprensió, “que s’impregni
del text i deixi que ressoni dins
seu”. S’esdevé que el que tantes
vegades s’ha dit de les semblances
entre la poesia i la música és
una veritat com un temple. Breu:
deixem que els seus acords ressonen
dins nostre i gaudim-ne;
deixem que la melodia faça el seu
camí, que més aviat travessa els
territoris en què l’emoció i l’intel·-
lecte s’agafen les mans fins a semblar
la mateixa eina o, millor encara,
instruments que faciliten gairebé
a l’uníson, no l’explicació del
poema, sinó una certa comunió
amb el seu univers semàntic. Imagine
el lector de l’obra d’Eliot, arribat
a l’inici del final (“El que diem
començament és tot sovint el final
/ i arribar al final és arribar a
un començament. / El final és el
lloc des d’on comencem”) i convençut
d’aquesta música de la
poesia que la fa ressonar com una
immensa simfonia. De segur que
sentirà que ha recorregut el camí
correcte, potser a punt de reiniciar
la lectura acompanyat de les
indicacions d’altres lectors, especialistes
o no, com ara les que Jaime
Gil de Biedma féu en el pròleg
a la primera edició i que també
s’inclou en aquesta revisió obstinada
de Susanna. Tant de bo, perquè
l’afirmació de Biedma segons
la qual “en el despliegue de motivos
y de temas, la entera teoría de
meditaciones discursivas, pasajes
líricos y episodios narrativos en
que consiste Four Quartets podría
compararse a una espiral que pasa
y repasa siempre por las mismas
latitudes pero a longitud distinta”.
El lector dins de l’espiral és
possiblement la imatge que millor
descriu l’actitud de qui aspira
a traure el màxim profit de la poesia
que llig. I no debades aquests
Quatre Quartets són una meditació
sobre el temps que no té
parangó, és a dir, que no mereix
que cap lector de poesia s’estalvie
l’esforç, el goig de fer-se’n partícip.
Fa no gaire, en una programa
televisiu, vaig sentir Gloria Portillo
afirmar que se sentia ben satisfeta
quan els espectadors dels
seus muntatges se n’anaven avariats
dels teatres. No hi ha cap manera
millor de descriure la
satisfacció dels lectors de poesia,
el plaer de saber que no tot hi ha
quedat resolt. Exactament el que
també diu Gil de Biedma en el
pròleg: que en un poema tot és
tan rigorós com imprevist, és a
dir, res a veure amb un mecanisme
de rellotgeria.